Perdre un client es la cosa mes fàcil que hi ha, i un amic també.

Varem anar a fer la castanyada a la borda d’un amic, a la Vall d’Arán, en el camí de l’Artiga de Lin, es tracte d’una borda convertida en restaurant a on anem molt sovint, especialment a l’estiu, ja que al hivern està tancada per imperatiu climatol.logic.
Ja hem fet varies castanyades en el mateix lloc, i aquest any pujaven des-de Barcelona una colla d’amics als que havia convenssut per que ens acompanyessin i així li havia dit a ell.
Doncs be, el nostre restaurador no ens va avisar de que feia obres a la taulada i de que hi había un forat ben gros pel que sens dubte passaba força aire que refredava, o encarta mes que impedia que s’escalfes el local.
Ademes había tret una cuina económique, d’aquelles de carbò, que hi tenia al menjador i que era una importantissima font d’escalfor.
Total que varem sopar amb els abrics i bufandes posats, tot i tremolant de fret. Jo intentaba justificar.lo devant desl meus amics pujats expressamente de Barcelona, inclús els hi vaig dir que no havia vingut a veure com anava tot perquè estava avergonyit, fins que despres de pendre el cafe i sense fer la habitual ballaruca de cada any, li vaig anar a demanar la conta, pensant en que tindria un detall pel fret que havíem passat i lo desagradable que havia estat el sopar .
Gran error el meu, no va dir res de res, ens ho va cobrar tot i encara es l’hora que ha de dir alguna cosa en justificació des seu comportament.

No li vaig dir res, estava massa empipat i no hagués estat lo encertat que la cosa es mereixia, vaig pagar la conta de tots perque em feia vergonya repartir.ho i varem marxar.

Penso tornar a explicar.li el perquè segurament no tornarem a posar els peus a la seva borda i em sap greu perquè allà ens hi travàvem molt be, però hi ha coses que es passen de mida. Si m’ho hagués dit haguéssim anat a un altre lloc i no hagués passat res i conservaría el client i també l’amic.